La división internacional del trabajo consiste en que unos países se especializan en ganar y otros en perder. Nuestra comarca del mundo, que hoy llamamos América Latina, fue precoz: se especializó en perder desde los remotos tiempos en que los europeos del Renacimiento se abalanzaron a través del mar y le hundieron los dientes en la garganta. E.G.

Així comença la història del relat de la llarga nit dels 500 anys. 

Hui he llegit amb sorpresa un d'eixos cops d'efecte/pseudo-espectacles als que ens té acostumats Chávez. Li regala a Obama "Las venas abiertas de América Latina" de Galeano. Obra clau per a molts de nosaltres i fins no fa tant, obra clandestina per la que es van justificar detencions i desaparicions als anys 70. 

Punt d'inflexió, els sotmessos decideixen no deixar-se emmudir. Els sotmessos també tenen capacitat de raciocini, poden fer llibres i contar el que encara ningú ha contat.  Oh! quina trangressió de la llei natural, com gosen els indis a pensar, si ja Aristòtil, nostre senyor, va sentenciar que estaven fets per no poder-hi!

És un tema vell i sobradament debatut, però jo mai tinc la sensació d'haver rendit suficient compte. Ja ningú gosa a ensenyar la Història sense incloure les veus dels indis (els bàrbars, els salvatges...) i sense la menció al marge de les xifres dels genocidis i la devastació. Afortunadament. Però ni tan sols en els àmbits acadèmics més elevats se sent penediment derivat algun. Un sil·logisme simple no derivaria que nosaltres, en la nostra geografia i en el nostre temps concret som els causants directes d'allò. Val, Lògica d'enunciats aprovada. Però el silenci, en la nostra època (després d'Auschwitz), és sinònim de complicitat, i quan el silenci és més prolongat, més càrrega a les esquenes. 

Fa cosa de molts anys, vaig veure una adaptació teatral de la companyia Moma Teatre de l'obra de Peter Sichrovsky "Nascuts culpables". Eren les veus de les noves generacions alemanyes que no poden escapar del passat nazi que pesa en la seua història. Els alemanys si que van interioritzar la humiliació post bèl·lica a la que la resta del món occidental els va sotmetre i difícilment podran escapar. És la seua història recent i les proves encara cremen. 

Però als que els europeus van massacrar fa 500 anys, ara són pobrets i misserables, i els contextos no són ni llunyanament comparables, com anem a rescatar-ho? 

L'imperialisme es va sol·lapar ràpidament amb el capitalisme i aquella etapa de la història es va esborrar. I aquella etapa sembla infinitament més dolenta i salvatge que aquesta en la que afortunadament vivim. I no tenim, nosaltres, ciutadans d'a peu, cap culpa ni responsabilitat de res.

Al que volia anar a parar; no puc, no suporte a aquells qui, sobretot en un àmbit acadèmic proper al meu, pretenen ser més alternatius que els alternatius. Que no són ni feixistes, ni reaccionaris, ni liberals, ni de dretes...no. Però segons ells, les visions socialistes i revolucionàries del món i del que som, estan absolutament esgotades, arcaiques, obsoletes i mancades de sentit i de lloc ara. Que inclús munten un aparell argumental totalment fal·laç per a desprestigiar filosòfico-sociològico-econòmicament aquesta opció. Però no són reaccionaris. 

"Es que pretenden defender la verdad con una mentira" vaig escoltar jo un dia...curiosa frase a la qual encara no li he pillat tota la profunditat. Seré jo, que estic obsoleta. 

Hui en un dinar familiar, on els temes de debat de vegades susciten controvèrsies (lògic), he pogut veure com l'argument sobre la dignitat de Cuba (i per extensió, a tots els pobles de l'Amèrica Llatina) i el seu dret a tenir una sobirania legítima han estat acordats per tota la taula. No calen arguments massa rocambolescs. "A veces las verdades se defienden solas..." podria jo haver contestat aquella nit.

 

Comencem bé...

 No nos estimamos ya bastante cuando nos comunicamos. Nuestras vivencias auténticas no son en modo alguno charlatanas. No podrían comunicarse aunque quisieran. Es que les falta la palabra. Las cosas para expresar las cuales tenemos palabras las hemos dejado ya también muy atrás. En todo hablar hay una pizca de desprecio. El lenguaje, parece, ha sido inventado sólo para decir lo ordinario, mediano, comunicable. Con el lenguaje se vulgariza ya el que habla.  F.N.

Aquesta cita té un transfons teòric més complex que no ens posarem a explicar, però valga per a avisar que no es prenga literalment.

Jo no tracte d'usar el martell més que per a atacar les metaestructures socials i polítiques. No gosaria a usar-lo contra coneguts, amics i estimats. El fet és que..

...últimament em saturen prou els diaris personals a la xarxa. Sol·lució: no entrar, evidentment. Però suposa ja un hàbit, i com amb quasi tot, no em puc estar de fer anàlisi.

Què ha fet que internet ens porte majoritàriament a usar-lo com a divà? Hi havia abans tanta necessitat d'introspeccionar? Per què ens agrada tant jugar el paper del psicoanalista? Val a dir, que mentre usem aquestes eines i furtem el treball a aquestos "sucios desetores de l'alma màter filosòfica" ja m'està be.

Llegir flogs i blogs moltes vegades em fa pensar en que tal volta el sucio secretito del que parlava Foucault s'ha traslladat de la sexualitat a altres terrenys que s'han localitzat a l'interior de cada individu. Que si ell o Deleuze tanmateix continuaren vius, segurament estarien escrivint sobre aquest fenomen i tal volta podrien localitzar l'origen. Jugar als pseudònims i a les confessions, a les insinuacions, a mirar secretament pel forrellat. Però jugar sabent que anem a ser vistos i llegits, i això ens puja l'autoestima, sinó tal volta la publicació a internet perdria el seu interés.

I d'ahí he anat a parar a la cita de Nietszche. El llenguatge ja és metàfora de metàfora. Ja ho era a la seua època. I aquest nou llenguatge i codi internetil esdevé una altra volta de rosca. La gran majoria de coses que habitualment llig per ací em sonen familiars, còpies de còpies, lo Mismo tornant al tio Michel. Sembla que tothom gaste les mateixes inspiracions literàries (és clar que la literatura també sucumbeix a la moda), les mateixes cançons, les mateixes inspiracions visuals. Encara que semble que aquest espai ens force a ser creatius, irrepetibles, a desmarcar-nos. A escriure el relat que encara no s'ha fet, a citar el vers que encara ningú ha vist, a fer la fotografia que encara no ha brillat. A conformar la nova estètica del segle XXI. Però com sempre, l'espasa de Damocles del “ja està tot inventat” amenaça constantment.

A vegades pense que la genialitat ha esdevingut un altra mercaderia més (cap opinió aquí expressada és original, aquesta la podríeu rastrejar en Adorno i la maquinària del sistema que ho engoleix tot, fins i tot els productes culturals més trencadors) i que produïr genis també siga una necessitat més del sistema capitalista. I em pregunte si ningú se sentirà angoixat de sospitar lleugerament que encara que pretenga ser geni, segurament no ho serà.

Ni açò és un sermó d'humilitat, ni una moralina amargada contra qui es dedica a aquestes coses. Els jutges o els opinadors professionals (véase periodistes) també em produeixen saturació com deia al principi de la nota, i al mateix torn, tot el que he analitzat m'ho podré haver aplicat a mi en algun moment donat. I que conste que el desenvolupament creatiu d'aquest nou llenguatge que floreix, siga amb la intenció que siga, sempre serà benvingut, perquè tota activitat estètica també suposa un combat contra el sistema i perque entre la brossa sempre es continuen trobant flors esplèndides.